200 milles de travessa, bona mar, lluna plena, dofins i altres bèsties.

Aquesta setmana santa vaig abandonar el Narval per pujar a bord del Drac, un X-332 que navega de meravella, rumb a Sóller. El Xavi, l’armador, la Susanna, la meva amiga no navegant, i jo mateixa sortíem a les cinc de la tarda del dimecres amb moltes ganes d’una travessa de gairebé 100 milles des de Port Ginesta al Port de Sóller. Una travessa que vam fer a rumb directe.

El vent ens va acompanyar a la sortida, tot i que la previsió era minsa, fins ben bé les 10 del vespre. Vam poder navegar a vela i acompanyats per una ¿?  /manada, ramat, banc/ de dofins. Al mar, sense google els debats sobre el nom de les coses s’allarga durant hores. Tanta estona van estar nedant amb nosaltres que vam posar nom a un parell d’ells, als més petits de tots, que semblaven cries.

Hi havia una mica d’ona, no massa incòmode perquè el vent ens feia anar prou de pressa, però aquí es va iniciar la conversa sobre com es mesuren les ones, doncs resulta que a través d’un sistema de boies de la Xarxa d’Instrumentació Oceanogràfica i Meteorològica, sense voler entrar en detall ho podeu consultar a l’enllaç.

Era nit de lluna plena i no excessiu fred per ser encara abril.  En algun moment durant la nit vam poder tornar a apagar el motor alguna horeta i vam anar fent guàrdies d’un parell d’hores. Es va fer curt. Només vaig estar una estona sola a la banyera i em va recordar molt la travessa per portar el Narval des del Maó, on l’havíem comprat fins al seu nou port base, però aquesta és una altra història. 

La sortida del sol, sempre espectacular al mar, ens va sorprendre amb un gran banc de Velelles en miniatura, no els vam poder fer ni tan sols una foto de tan petites que eren, semblaven bombolles a la superfície d’una mar completament en calma. Tota orgullosa vaig poder explicar, gràcies al pòdcast de la setmana passada del projecte Velella, que NO eren meduses sinó una colònia de pòlips que es desplaçaven amb el vent. Si les hagués vist una setmana abans no les hauria ni reconegudes.

Eren les dotze del migdia quan arribàvem a Sóller, després de 19 hores de travessa que s’havien fet curtes. L’arribada a l’illa va ser espectacular, amb aquell mar en calma de quan fa algunes hores que ha baixat el vent, que sembla pràcticament irreal i de cotó fluix, amb només una barqueta de pescadors de fons. No ens vam creuar pràcticament ningú.

M’estalviaré els detalls terrestres que podeu trobar cercant “10 cosas que hacer en Sóller” i del que sospito els sollerics i solleriques n’estan fins als nassos, viure a l’estiu aquí, amb aquesta pressió turística ha de ser exasperant. 

L’únic dia que vam passar sencer a l’illa vam decidir navegar fins a Sa Calobra a unes set milles de port on fèiem nit. A l’excursió si van afegir la Núria, el Mikel i l’Haizea que passaven la setmana a Mallorca. La cala, de difícil accés si no és navegant, és en realitat la desembocadura del torrent de Pareis, que és un Monument Natural del Govern Balear. En el torrent es troben més de 300 espècies, de les quals un 10% són endèmics de les illes. Però no us enganyaré, allà fondejats amb unes vistes increïbles, no vam inflar el dingui per anar a buscar res, vam anar directes a obrir el vermut. Només la Núria, va saltar a l’aigua /amb neoprè/ per fer una capbussada i veure algunes de les espècies de peixos que nedaven per sota. Vermut en mà només vam veure una quantitat descomunal de salpes que rodejaven el Drac. Per dinar: uns cocarrois i unes panades delicioses que vam disseccionar jugant a endevinar els ingredients. Un dinar molt pràctic per navegar sigui en travesa o fondeig. En arribar al capvespre a port de nou vam prendre una cosa a la banyera fins a veure caure el sol, el port encara estava tranquil i el fondeig poc concorregut per ser setmana santa.

El darrer dia a Sóller teníem la intenció d’anar a fondejar cap a l’altra banda de la costa, potser Sa Foradada, però la previsió de vent es va fer irresistible. Uns 18 Kn constants durant les pròximes hores que venien d’un llevant perfecte per tornar a vela directament a Port Ginesta van acabar d’arrossegar-nos a l’aigua abans d’hora, escurçant una mica l’estada a l’illa, però gaudint moltíssim d’una navegada increïble. Al voltant de les 12 del matí, després d’esmorzar amb calma, tampoc no calia córrer, vam agafar rumb. La velocitat de la corredera no baixava dels 7kn amb major i gènova rissades. I això no va evitar que volgués fer un cafè i com era previsible la meitat d’aquest va acabar per tota la cuina i colant-se dins de la nevera. No hem de lamentar, per sort, cap baixa, tot i que el que esperava fos un gran vas enorme i llarg de cafè va quedar en un glop, a més d’un gust terrible i un pèl cremat, ja que havia apretat massa la cafetera.

Ja es ponia el sol quan vam haver d’engegar motor. En tota la travessa deuríem gastar un total de 25 litres de combustible… Durant aquest dia de navegació a vela no sabria dir-vos que vam fer-ne del temps: navegar, badar i sentir a la Susanna anar dient “és impressionant”.

La lluna es va fer esperar, moltíssim. No havíem ni preparat els frontals comptant que amb la lluna plena la visibilitat a la banyera és increïble i quan va caure el sol van passar, una, dues, tres hores i no apareixia el focus extremadament brillant que ens va acompanyar a l’anada. Està clar, que l’especulació i els “imagina què…” no van trigar tant a aparèixer. Però la lluna no va sortir fins passades les 12 de la nit. La variabilitat de la lluna és espectacular i una gran desconeguda per molta gent /l’autora d’aquesta crònica s’inclou entre aquesta ‘molta gent’/.

La part bona és que ens va oferir unes hores de navegació sense lluna que permet veure les estrelles de manera increïble. La classe d’astronomia es va limitar a reconèixer Orió i veure un estel fugaç llarguíssim i molt lent. El següent espectacle, encara sense lluna va venir de la superfície del mar. No sabem si era plàncton, noctiluques o ben bé que és el que vam veure, però si sabem que només es veia just a la popa de l’embarcació. Vam tapar el llum de popa, però igualment només es veia allà. Si algú en té alguna explicació que no neixi de l’especulació serà d’agrair, podeu comentar sota el post. En aquest punt de la nit també vam ser molt creatives, però l’explicació més plausible a la que vam arribar era que la luminescència havia de tenir a veure amb el contacte amb el barco o el moviment.

Arribàvem al port base cap a les 5 de la matinada, amb un silenci i una tranquil·litat increïbles, tot i haver dormit unes dues hores, els que més vam dormir, vam tenir energia per escalfar una sopa i entrar en calor. Però si en aquell moment em diuen de girar cua i tornar a l’aigua, no m’ho penso ni un minut.

—-

A la fotografia: l’armador Xavi

A l’alegria i companyia de guàrdies: la incombustible Susanna

S’estrenaven al mar: Haizea i Mikel

A la natació: Núria

I a les historietes i batalletes vàries: Laura