Crònica de la nostra quarta regata

El recorregut del dia és el més entretingut per nosaltres: un quadrat, amb cada boia a 1,5 milles. És el que té més diversitat de rumbs i ens permet jugar i aprendre més. Després de perdre’ns els dos dies de quadrats que hi ha hagut al trofeu ventolina sento que em dona mala espina. Ens donarà mala sort? En la darrera jornada no vam poder creuar la línia de sortida. El cap de l’enrotllador es va sortir del tambó. Bufaven 17 kn de vent i quan vam intentar reendreçar-lo un cop de vent va dur la gènova cap a les creuetes i va fer una estripada d’uns dos metres. Baixar una gènova gegant en aquelles condicions va ser tota una aventura, menys mal que comptàvem amb la Grace a bord aquell dia.

Ara, passada per la veleria, torna a estar en forma i ben col·locada. Així que quan, a mitja hora de la sortida, la major queda atascada i no acaba de pujar, em temo el pitjor. No podrem sortir aquest cop tampoc?

La peça que reforça el primer sabre i a què s’enganxa el patí s’ha trencat del tot. No estava molt fina, però ha saltat i això està fent que faci força sobre el gràtil a l’hissar la vela i el vagi estripant. No tornar a sortir no és una opció, i ben mirat… si aconseguim hissar-la no caldrà baixar-la fins a tornar a port, així que decidim posar-hi un pedaç de cinta dacron i amunt… no hi pensem més. Solucionat, per ara.

El vent s’estableix aviat i no són ni dos quarts d’una que ja estem navegant. No bufa molt fort, però bufa, no constant, ni en la mateixa direcció tota l’estona, però es pot navegar. Deuen ser uns 9 o 10 kn potser? La sortida, com sempre, som massa lluny. Penso que som a prop fins que veig que no aconseguim travessar la línia de sortida fins al cap d’una estona, virada inclosa. Tret això, aquí ens en sortim prou bé, tenim clares els maniobres i això em permet concentrar-me una mica més a la canya, però… cap a on anem? No veiem clarament on està la boia, estem convençudes que tothom ho té claríssim menys nosaltres. No és fins al cap d’una estona que no se’ns acut que a l’app de seguiment està dibuixat el cap de regates i allà es pot veure. Allà comencem a orientar-nos una mica millor.

/Podeu veure el track aquí, però va fent salts en el temps/

Ens anem creuant amb el Kalidon i això ens anima, anem bé. Al vertige, aquest cop ni el veiem a la sortida, més tard el tornarem a trobar. Pel camí també ens trobem el mini de l’Aina Bauzà que està entrenant al Garraf i ve a saludar al barco més lent de la flota i a animar-nos.

El segon rumb és un través una mica obert a rumb directe. Movem el carro de la gènova una mica, anem afegint elements de trimatge i se’m va relativament fàcil dur la canya. No deixo de pensar en el següent, allà segur que ens aturem.

I efectivament, en aquest punt, tot just tombar la segona boia, arriben els temuts vents portants i ens anem frenant. Val a dir que la sensació de calma dels rumbs portants fa posar els nervis de punta en una regata. Tot i que en algun moment anem més de pressa i el rumb directe és més directe que en la cenyida, la sensació és d’aturar-se i això, en qualsevol cursa posa a prova els nervis i la temprança. Suspenem en aquest punt. Provem de posar una retinguda, trabugem involuntàriament, ai mira… han quedat orelles de burro, provem de mantenir-les? Total, no guanyarem,… i aquí, entre prova i prova la flota se’ns escapa força.

En el darrer tram, de nou, amb un través quasi directe, remunten força el que havíem perdut i gairebé atrapem al Kalidón. /entrem només 3 minuts més tard que ells/

A pocs metres de la línia d’arribada veiem maniobrar el Kalidón d’una manera estranya. S’ha equivocat? Els més anys porten navegant de la flota s’han equivocat i han hagut de fer una maniobra estranya? Des de la nostra perspectiva hi ha una boia groga relativament a prop de l’entrenament de les veles lleugeres. Tenim dubtes i ho preguntem per ràdio i just en aquell moment, comencen a virar. Ens passa pel cap que no hagin vist el boiarí i hagin reaccionat en sentir la conversa per VHF /que també us dic que veure, es veia poc, a qui se li acut posar una bandera blava al mar?/. No ho entenem. Quan arribem nosaltres just al mateix punt, el barco deixa de respondre. Ho sabrem després, en aquell moment som incapaces d’interpretar el que passa, però baixa el vent, de cop ens aturem i la poca onada que hi havia sembla que ha crescut una mica i ens empeny a un rumb que no ens permetrà travessar la línia d’arribada. Mirem de fer una maniobra, surt malament i gairebé donem 365 º de volta. Però en res ja sona la botzina que indica que hem acabat.

En travessar la línia d’arribada ens adonem de dues coses: No hem dubtat ni un moment que acabaríem la regata. No havíem fet ni una fotografia, estàvem molt més concentrades. I totes coincidim en una tercera: els conceptes bàsics els anem agafant, ja va sent hora d’entrenar una mica més i convidar algú a bord que ens ensenyi una mica més del que jo els puc explicar. A mi també em passa pel cap demanar tarifa plana a la veleria.

Acabo de recordar el pedaç i em fa patir que quedi enganxat d’una manera i no baixi bé. Encara falta molt, vols abaixar ja la vela? Em faig la despistada i començo la recollida amb temps de mes, per si de cas.

És la primera vegada que arribem a port a una hora decent per gaudir del dinar. Encara és la primera vegada de moltes coses, espero que no perdem aquesta manera de viure-ho amb l’experiència que anem acumulant.