Crònica d’un anar i venir d’Andratx per Sant Joan

Vaig pujar a bord sense ser conscient que tornava a Mallorca. Vaig embarcar amb les presses de la setmana, una motxilla feta a correcuita i una mica més de son del compte. I no va ser fins que sortia per la bocana a bord del Drac amb el Xavi a la canya i recollint les defenses que vaig ser conscient que m’esperaven moltes hores mar i una navegació a dos. Potser per això el mar se’m va posar del revés.

A la sortida bufa una mica, ¿uns 17 kn, potser?, així que sortim de port directament amb un ris a la major. És sortir per la bocana i aparèixer en escena una mar de fons molesta que ens acompanyarà gran part de la travessa.

Posem rumb a Andratx i en només 10 minuts el vent cau i comença el joc. Treu el ris, posa el ris, rissa gènova, varia rumb, seu un moment i refes-te, torna a aixecar-te, posa l’spi,… i així fins al capvespre, després de sopar. La velocitat del barco baixa a 2 kn i toca acceptar que així no arribem a fer la coca de Sant Joan a l’illa.

Em sorprèn una lluna creixent tan fineta, però que brilla intensament. No estava mentalitzada per la travessa fins al punt de no haver consultat quina lluna tindríem. Tot i el cos del revés i el vent de baixada era un plaer mirar-la.

La primera guàrdia és curta, per veure com anem, o més aviat, com vaig. No he pogut sopar, una guàrdia d’una hora serà suficient per començar. A partir d’aquí la cosa va remuntant (trobar-se bé, els ànims no decauen en cap moment).

Navegar a dos em sembla una navegació en solitari assistida i té el millor de cada part. Estones de soletat a la banyera, fent les guàrdies i alhora poder dormir, ni que sigui a estones, i xerrar, xerrar d’aquella manera que només el fa al mar. On guanya terreny l’especulació, la imaginació, la memòria i la fàbula. No tenir internet et connecta amb una altra manera de xerrar. Malgrat tot cada vegada hi ha més cobertura en la travessa a Mallorca i em resisteixo a acceptar-ho. Poso el ‘mode avió’ només sortir de port, una desconnexió obligada que tant em costa fer a terra.

A la segona guàrdia comença a aparèixer el vent de nou, tímidament, primer desplego la gènova per reforçar una mica la velocitat de motor i finalment, silenci. Aquell silenci absolut que només se sent quan apagues el motor. Com cap a les 4 del matí sense res a la vista més enllà d’alguna llum llunyana i els Baleària que sempre et trobes. No posaria la mà al foc per cap hora de les escrites, preneu-vos-ho com un aproximat.

Surt el sol i ja puc menjar i em fa feliç esmorzar i em fa feliç navegar a vela.

Mallorca es veu des de més lluny que la costa de Barcelona, això és un fet. I aquest fet fa que l’arribada a l’illa sigui majestuosa i lenta a la vegada. Una amiga que ve de les belles arts, la Susanna, ens va dir la darrera vegada que era perfecte per aprendre a pintar. Primer es veuen formes compactes i en anar aproximant-te comencen a aparèixer més formes concretes, els colors, els detalls…, des d’aquell moment sempre em miro la costa així quan arribo del mar. Segurament també ens sembla lenta l’arribada perquè Andratx és més lluny que Sóller i encara tenim aquella referència fresca. Passant per Sa  Dragonera comença l’especulació. 

• Se li diu així perquè té forma de Drac, ha de ser això
• Vols dir? 
• Si mira…. 

I aquí és on comencem a veure falsos dracs on volem veure’ls. No estàvem en l’enfilació adequada per veure’l, això ho sabrem només arribar de nou a Port Ginesta que ens ho explica un veí ensenyant-nos fotos amb el seu telèfon. Sempre els telèfons. 

Deuen ser vora les quatre o les cinc que arribem a port d‘Andratx, al voltant de 24 hores de travessa. El Port  és preciós i tranquil. Al cap de res d’arribar, ens repensem, hauriem d’amarrar de proa, les vistes del port d’Andratx a la Popa són millors, ¿qui ha dit mandra? Doncs li donem la volta.

L’estada a Andratx dura menys de 24 hores. Us en faré un resum: Passeig, dutxa, gelat, trobar-se amb amics que van arribar el dia abans: l’Arlet, el Dani i la Maria, fer una pizza, una coca de Sant Joan i dormir poc per anar a banyar-nos a Sant Elm, aquí s’hi afegeixen el Nico i la Sol a qui ens fa molta il·lusió retrobar-nos. 

Són les 16 h quan els desembarquem de nou a Port, ells viuen a l’illa, i posem rumb a Port Ginesta. 

Sortint de Mallorca veiem un barco estrany, encara hi ha cobertura, abaixo els defenses, deixo l’especulació, em pot la curiositat per voler saber. Segons el Vesselfinder, és un barco de guerra polonès. Que hi fa aquí? Hem d’hissar el pavelló? També veiem un barco de l’escola on em vaig treure el títol, Neptuno, on el Xavier porta a bord alumnes de pràctiques. Ens escrivim i ens avisa que han vist tres balenes. No deixem de mirar el mar atentament. Veig un salt enorme a l’horitzó, entre nosaltres i l’illa i vull creure que l’he vista. Però no n’estic segura, mirem i mirem durant molta estona i res més.

Veurem un barco estrany més, en un moment d’una nit que no aconsegueixo ubicar, amb un llum groc que ens fa pensar en un aerodeslizador, però no sabrem mai que era.

Quan arriba la nit, a les 23 m’obligo a anar a dormir per fer la primera guàrdia, no tinc son, he perdut el costum de dormir molt de pressa. (ja us avanço que és mentida, a la següent guàrdia descobriré que en realitat em moro de son i serà eterna)

M’agraden els canvis de guàrdia, sempre trobo que hi ha moltes coses per explicar a qui surt amb els ulls encara a mig obrir o que han passat moltes coses mentre dormia i ho vull saber tot. Que ha fet el vent? Quins llums has vist? I els estels? A la sortida de la meva primera guàrdia de la jornada, morta de son, veig per primera vegada la boira al mar de nit. És més aclaparador que a terra perquè no tens referència de quan espessa és. Els límits del mateix veler, potser la lluna, si encara hi és. El Xavi marxa a dormir amb aquella urgència de se‘m-tanquen-els-ulls poc preocupat per la boira, penso que l’ha anat assumint a poc a poc i no de cop, com jo, i no sembla amoïnar-se massa. Jo m’imagino buscant la botzina o una paella i un cullerot per començar a fer sorolls, la meva ment adormida divaga fins a imaginar un concert amb instrumental nàutic que sona estranyament bé al meu cap. Al cap de poca estona ja no hi són, ni la boira ni el concert.

A la tornada el vent sembla compensar-nos per totes les travesses on no ha aparegut amb una navegació increïble, des de les 8 del matí que podem pujar l’spi a les 16 h que arribem a Port Ginesta. No el desmuntem fins a arribar pràcticament a la bocana de Port Ginesta. Un spi, que, per cert, en intentar-lo baixa se’m volia endur a volar amb ell.

La tornada és tan plàcida que apareixen petits caps de dyneema i jugo a fer grillets. M’atreveixo al nus de diamant mentre busquem la poca ombra que queda al barco.

També ens volen compensar els dofins, a l’anada havíem vist un parell d’aletes passar, però de tornada un grup de dofins llistats ens acompanya una estona. No estan especialment juganers, serà l’elevada temperatura de l’aigua?

I sense saber com ha tornat a passar un dia sencer sobre el barco, sobre l’aigua i penso seriosament a tornar a donar la volta. Han passat tantes coses i alhora tan poques, que semblava imperatiu escriure-les per no oblidar-les.

P.D. La majoria de fotografies són del Xavi Tur