Spi, poc vent i boira espessa.

Era la primera vegada que el Narval participava en una regata on hi havia algú a bord que en sabia més que jo. Ens havíem apuntat a la versió curta de la mítica Regata Columbretes (que, cal dir-ho, no va a Columbretes). Durant l’últim any havíem anat aprenent sobre la marxa, entre nosaltres, i comentant després la jugada, repassant errors que poc a poc anàvem detectant, però em venia de gust agafar la canya i delegar les decisions. Dedicar-me a observar quines maniobres havíem de fer o en quin moment.

No era, però, la primera vegada que ho intentàvem; havíem provat de participar en una regata social del nàutic de Vilanova i en la mateixa Columbretes (que finalment es va ajornar), però el mal temps havia fet impossible (o temerari) traslladar el Narval al port de sortida de les regates.

En definitiva, hi havia ganes per part meva i de la tripulació : el  Xavi, la Thais i la Grace i l’Spi del Drac (la joguina de la jornada), però més que el que duia, també val la pena explicar el que NO duia el Narval: 60 metres de cadena a la proa i una infinitat de pes que el Xavi, com a primera lliçó en el seu exercici de professor, m’havia encoratjat a descarregar.

Les previsions no eren massa animades; si la setmana anterior s’havia suspès per massa vent i temporal marítim, aquell dissabte es llevava amb el mar com un plat i els anemòmetres sense girar ni una miqueta. La ruta prevista per a l’edició curta era un recorregut de 30 milles, anant fins a Torredembarra i tornant. A la reunió de patrons ja hi havia molts dubtes que la cosa acabés de rutllar del tot.

Comença l’aventura: el camp de regates s’omple d’embarcacions, però malauradament no de vent, com era previsible. Acabem de muntar la doble maniobra de l’Spi sense pressa. No teníem clar com muntar la maniobra, ja que la popa del Narval és molt estreta, però havíem vist al catàleg original del Puma 29 unes imatges on hi havia muntada una escota i una braça a cada banda i havíem decidit provar-ho. El muntem sense pressa mentre passegem entre els vaixells saludant coneguts. Em sorprèn la quantitat de vaixells que conec avui en dia, pensant que fa un any no havia participat gairebé en cap regata. Quan per ràdio el primer vaixell demana canviar-se de la versió llarga a la curta, en venen 4 o 5 més darrere de cop. 

Tan bon punt la cosa s’anima una miqueta el vent (anirem a miques, bocins i altres mesures ambigües, com qui cuina, ja que anem sense anemòmetre), comencen a donar les sortides. Totes van funcionant fins que és l’hora de la darrera, aquells que fem la Columbretes curta en categoria promoció. Dos minuts abans de la sortida cau el vent. Ens cal fer dos bordos ràpids per no trobar-nos de cara amb la flota i sortir amurats a estribor. Li costa una mica agafar arrancada, però ens ha sortit perfectament. Poc a poc alguns vaixells més ràpids ens avancen, però no tots, més d’un queda per darrera.

Malauradament no podem veure el tracking del Narval, ja que no ens va funcionar l’e-stella. Podeu fer-vos una idea si busqueu el Saxo, que vam tenir tota l’estona just darrera. 

Mai no havia estat tan i tan a prop de la línia de sortida, tot i que el Xavi asegura que podríem ser-hi més, jo no ho acabo de veure, crec que ens l’hauríem passat. La pujada a la boia de desmarc es fa eterna, de vent… poc; les condicions posen a prova els nervis i les cervicals. L’únic instrument que ens indica alguna cosa és la veleta. Les llanetes de la gènova no acaben d’inflar-se i és desesperant l’equilibri entre moure’s una mica i moure’s en aquesta direcció. En algun punt perdem el govern del tot i la flota sencera gira sobre si mateixa. 

Una petita brisa ens permet arribar a la boia de desmarc i posar ja rumb a Torredembarra. Hisem l’spi i el Narval navega molt bé aprofitant el poc vent i mantenint a ratlla la flota del nostre grup.

La velocitat és lenta pel poc vent, però no perdem els ànims encara; veig que els tres tripulants no deixen de fer fotografies i així neix el primer Concurs Internacional de Fotografia del Narval edició Columbretes, sense bases ni premis definits. Després penso que no calia alentar-los, ja s’entretenen prou bé per fer fotos sense incentius addicionals, sembla un veler carregat de paparazzis.

Tot i els ànims, comencem a prendre consciència que a aquesta velocitat serà del tot impossible acabar la regata. Ja us puc avançar que ningú no la va acabar. Però ens seguim posant a prova en una espècie de repte de resistència mentre abandonen un rere l’altre. La boira es va tancant i apareix la bocina que mai no havia fet servir i una campana que ronda pel Narval des que el vaig comprar. La Grace s’anima a fer de proel. Cal estar molt atents ja que la boira es tanca tant que sentim el motor dels barcos que passen abans de no veure’ls. Sense AIS ni Stella, ningú no sap on som. 

L’estona passa, no hem vist dofins, però part de la tripulació està convençuda que ens ronda una balena, en sentim el soroll i tant la Grace com el Xavi estan convençuts que han vist alguna cosa. El que sí veiem tots, però no en tenim proves gràfiques prou dignes, és una colònia de salpes formant un cordó que fa semblar una serp d’aigua gelatinosa.

Aquell dia no és l’única regata en marxa. Ens trobem un darrera l’altre els vaixells que venen de la Ruta Aventura San Patricio. De fet, ens creuem amb dos vaixells d’amics de Port Ginesta, el Nostromo i el Pachamama. Ens creuem tan a prop que hi podem xerrar. I penso en la immensitat del mar i en que és molta casualitat passar tan a prop. El joc passa a ser l’avistament de barcos.

Cedeixo la canya al Xavi, n’estic cansada i amb mal de cap de tant mirar amunt. Amb tant poc vent es fa realment difícil de dur-lo. Canviem l’escota de l’spi per un cap infinitament més fi a veure si treient-li pes vola una mica més, però no hi ha cap millora. Va caient a l’aigua. 

Al voltant de les 18 h veiem que se’ns farà de nit, el vent no puja i la boira no marxa. Hem fet 8 milles de les 30 del recorregut total. Fem els càlculs i és impossible del tot arribar. Preparem un té calent i treiem els carquinyolis per donar-nos temps a assumir que hem d’abandonar. A aquestes alçades ha abandonat gairebé tothom, quedem pocs tossuts.

Al voltant de les 18.30 hem fet 8,7 milles (no ens hem mogut però hem berenat a gust). Ens retirem definitivament. Recollim un spi moll i encenem motor. (Un motor que m’agradaria recordar que fa tan sols dos mesos va deixar tocada de mort el meu compte bancari. Que està revisat per tots els cantons) I de cop ens ve un olor a cremat sobtat. Baixem revolucions, mirem, airegem el fum que hem trobat a dins i res…. sembla que està tot en ordre, ha sigut…. no sabem què ha sigut però ja no és. El motor no tornarà  a donar problemes en tota la tornada, però no deixaré de mirar-lo i la Thais no acabarà de sortir a la banyera per si torna a fer mala olor detectar-ho ràpidament. 

Arribem cansats, una mica abans de les 9, recollim lo just, i anem a pel caldo promès al club. Ens trobem amb la tripulació del Jonathan que es diu així per Juan Salvador Gaviota, això m’ha semblat entendre però amb el cansament el meu nivell d’atenció tendeix a 0. Despentinades, amb els cabells plens de nusos, els nassos un pel vermells en part pel dia sota el sol, en part pel fred i els ulls mig oberts. És moment d’anar a dormir.

L’endemà gaudim de la tornada amb Spi rumb directe a Port Ginesta amb puntes de velocitat de 6 kn, per compensar la paciència del dia anterior. Gaudim molt del dinar de regata, fins al punt que l’ambient al Naùtic Vilanova em van fer agafar ganes de moure el Narval de port. Hi tornarem.