Port Ginesta – Carloforte 
343 milles

Acabo de treballar divendres i m’embarco sense ser conscient que comença un viatge de gairebé mil milles i un mes per endavant.

La travessa la comencem 6 persones en un 33 peus. El Xavi, l’armador, la Sònia, el Jordi, els seus dos fills de 18 i 20 anys, el Marc i l’Arnau i jo mateixa. El primer repte és fer la compra i estibar el menjar per a un mínim de 4 o 5 dies. Les darreres dues setmanes han estat una bogeria, compaginant la feina amb els bricolatges-que-no-tornarem-a-deixar-pel-juliol i que sempre es fan dues setmanes abans de marxar. 

Ha sigut cansat i començo cansada la travessa. Quan sortim de port encara tinc al cap coses de feina i estic poc ubicada, al mar, a les vacances i a l’entorn. Amb el pas de les milles em vaig trobant més descansada i començo a adonar-me’n: tinc un mes per endavant al mar.

Les guàrdies les repartim entre els tres adults amb més experiència amb navegació. Penso que no hem fet mai una guardia nocturna amb el Xavi i que sembla que estem destinats a no fer-la mai. Però el fet de ser tres equips de guardia farà que descansi molt, em pugui estirar durant el dia a escoltar pòdcast o simplement fer mandres. 

En un d’aquests descansos sona la canya! Són vora les 19h del vespre i hem pescat. Surto corrents del llit. Em calço i em poso els guants en un temps récord. Tocarà treballar. Amb una barreja d’il·lusió, compassió i nervis comencem a treballar. Frenem el barco tot el que podem per fer una mica més fàcil la maniobra i comença la batalla. Anar canasant a l’animal i anar recuperant el fil que ha deixat anar tan bon punt s’ha adonat del seu error quan ha picat. Ens anem passant la canya entre tres, el Jordi, el Marc i jo. Jo, clarament, sóc la menys forta dels tres però no cedeixo el meu torn, també vull participar.

Pescar una tonyina és una cosa visceral, tirant a desagradable i emocionant alhora per tant suggereixo als possibles lectors vegetarians que saltin un parell de paràgrafs. 

En aquest punt ja fa estona que una gavina ens segueix, ha vist menjar fàcil, no ens treu ull esperant que li caigui alguna recompensa per la seva paciència.

La pitjor part de la pesca és quan el veus i et veu. Prens consciència de la vida que estàs a punt de matar. Obrir una llauna no et fa gens conscient d’aquest fet. Lluita per sobreviure, intenta deixar-se anar col·locant-se sota el barco i si duus la canya tens la sensació que se t’endurà a tu per davant.

Un cop ja el tens ben a prop l’has d’acabar matar amb un ganxo o ganivet, arribats a aquest punt, gairebé em sembla compassió, però no sé si seria capaç de fer-ho sense cridar. Aquesta pesca ha durat gairebé una hora, uns cinquanta minuts. I després toca esquarterar l’animal. La primera part la fem fora, a la minsa plataforma de bany del Drac. Vísceres, cap… van a l’aigua i anem traient els lloms. La gavina ha vist recompensada la seva paciència i menja amb delit les restes de peix que llencem.

Aquí podem anar reprenent la velocitat. Un cop a dins anem netejant els lloms, arriba el meu torn. L’olor a peix i sang és potent i em marejo una mica, haig d’anar fent pauses. El netegem amb aigua salada i separem els lloms que tenen més bona pinta i dels que desconeixem si és ventresca, o-toro, o elquesigui…. /si tinguéssim internet…/ i els guardem en un gran tupper. Els trossos que la meva destresa i paciència fa que no funcionin tan bé, els bullim per fer-los en oli. Apareix un tupper gegant de tonyina amb oli espectacular. No tenim pots de vidre per fer-ho al buit. Seria una semiconserva això? Ens durarà molts dies. 

Per anar amenitzant el viatge busquem fites. Celebrem les primeres 24 hores, la pesca de la tonyina com si fos una medalla olímpica i quan falten 100 milles per a l’arribada ho celebrem aturant el barco per fer una bona nedada.

Confessaré públicament que em fa pànic l’aigua i més amb tanta profunditat, a mi que no m’espanta navegar, m’acollona profundament nedar i just quan anem a saltar veiem uns peixos grans que donen voltes sota el barco. Passat el meu dramatisme inicial, sembla clarament que són tonyines que venen a buscar revenja. El Jordi salta primer amb les ulleres per assegurar la zona i veure que estem fora de perill i ningú no se’l pren massa en serio, però jo en silenci ho agraeixo.  Saltem tots a l’aigua, tot i el vertigen que fa estar a més de 2.800 metres de profunditat, saltem i l’aigua està sorprenentment calenta. 

Un altre dels entreteniments del viatge és veure el Xavi movent les seves plaques solars. Són la nova adquisició del Drac i ens han de garantir tenir energia sense encendre el motor. La travessa està sent tota a vela i per tant cal que ens donin energia. Per col·locar-les bé, en l’angle adequat i que no es facin malbé les plaques solars han escalat en la jerarquia social de la nostra petita societat fins a ser les usuàries absolutes i en exclusiu dels coixins de coberta. En la nostra jove societat a bord del Drac les persones no tenim dret a posar el nostre cul o esquena sobre un amorós coixí, sinó directament a coberta. Aquest és el nivell d’importància que tenen a bord.

El Xavi va recitant la potència que estan donant cada mitja hora, que em sona a una alineació de futbol, és a dir a xinès, i va fent petits ajustos d’orientació. Durant la nit anuncia que les posa a dormir i aquesta posició allibera dos dels coixins segrestats.

La darrera guardia que fem la Sònia i jo la comencem observant uns barcos que el Jordi insisteix que revisem atentament. Estona després ens adonarem que el que veiem és ja la terra. Ens dirigim a l’Illa de San Pietro, una petita illa que hi ha al sud de Sardenya, en concret al port de Carloforte per a l’arribada. 

A aquestes alçades fa estona que duem el gènova enrotllat i la major mal trimada per arribar una mica més tard. Estem frenant el barco per arribar amb la sortida del sol. Anem una mica revolcats, potser hauria estat millor riçar la major i treure un puntet de gènova per anar més equilibrats, però suposo que després de tres dies de travessa i de nit no han volgut arriscar-se a anar al pal. Apuntem concretametn al sud de San Pietro i la idea és no passar pel canal de nit, està ple de baixos i indicacions, després descobrirem que està plagat també de galls casolans que els pescadors han fet amb ampolles de plàstic de colors.

Però encara som a unes poques milles, unes 15 aproximadament. En aquell moment comencem a buscar un far que ens hauria d’indicar on és l’illa. Segons la carta és una white flashing light with a period of 20 s and range of 19 miles. El busquem i no el trobem. En algun moment apareixen uns flaixos de llum que no identifiquem. Donem el relleu de la guardia sense estar del tot ubicades.

Cap a les 6 trec el cap, bufen uns 20 kn i així ens rep l’illa amb un aroma que aniré descobrint i amb el que m’aniré obsesionant. Mai havia sentit això que diuen que la terra s’olora de lluny quan arribes. Sardenya en concret fa olor a mediterrani, a aromàtiques i a terra humida.  Arribem a les 6:46 a la Spiaggia di Guidi, tirem l’àncora en  un lloc preciós i anem assumint com ha sigut aquest viatge.

La navegació ha estat de 342 milles en 66 hores, gairebé totes a vela, amb avistament de tortugues, dofins, estels fugaços i unes hores de força vent el segon dia de travessa. El que no hem vist han estat embarcacions; hem trobat molt poc trànsit marítim. Recordo la travessa de l’any passat a Eivissa, com eren les coses aleshores i com són ara, i somric. Navegar fa de mirall: no tens gaire res a fer, més enllà de mirar i pensar. I jo, que ja de sèrie tendeixo a donar voltes a les coses, en aquests tres dies de travessa he donat prou voltes per escriure una novel·la sencera.

Cap a les cinc de la tarda arribem a port. La Marina Sifredi a Carloforte es preciosa. Embriagats encara de la travessa suposo que ens semblaria tot preciós, però el port ens rep amb la millor façana de la ciutat, colorida i animada. Hi ha dues llanxes jugant a fer rallis pel port, són els joves mariners que venen a buscar-nos. Semblen extrets d’una caricatura del que ha de ser un italià del sud. Aquesta sensació es repeteix, el clixé italià del sur és ben bé el que ens trobem pels carrers de la ciutat.

La ciutat té molt d’encant i molta vida de carrer. Hi ha dones que han tret les cadires als portals, estenedors de roba al mig del carreró més estret just al costat de la porta mig oberta. La façana marítima és plena de de joves asseguts menjant pipes i bevent aigua. Una nit d’estiu estan consumint aigua, gelats i algun que altre dolç. Em sembla una diferència abismal amb la postal que es deu estar vivint a la façana litoral de Barcelona. No beuen alcohol? No és que estigui pensant en començar a repartir chupitos de Jägermeister a menors d’edat, però em xoca moltissim la imatge.

La calor és asfixiant fins i tot a la nit però aconseguim adormir-nos molt ràpid.