Mai no havia estat tan concentrada durant dues hores en una única cosa: mirar les llanetes.  o com el Narval va aconseguir el seu primer trofeu.

La tripulació aquesta vegada no és l’habitual; tenim a bord més armadors que persones. Com que la regata s’improvisa per treure’ns el mal gust de la darrera —vam anar a Barcelona i vam tornar a motor—, molts dels armadors no tenen tripulació, així que aprofitem per dur a bord en Xavi i l’spi del Drac. També hi ha el Jordi, armador de Falcó que tampoc no tenia tripulació. De les sospitoses habituals avui hi ha la Sònia, co-armadora del Falcó, i la Thais, armadora de l’Odino.

Pugem a bord i amb el temps més aviat just comencem a preparar-ho tot. La maniobra de l’spi al Narval té la seva complexitat. La primera és que no hi estem acostumades, i per tant no està del tot rodat ni preparat, cal veure exactament on fer ferma la contra del tangó o en quin punt posar els barbers per la braça. La segona: cal preparar una maniobra doble, una cap per l’escota i una altra per la braça; si no, els candelers pateixen molt. De fet, part de la deformació que hi veig deu ser d’haver fet servir la maniobra d’aquesta manera. La tercera: la meitat de la tripulació no té ni idea de com fer-lo anar, i l’altra ho té molt clar.

La principal complexitat, però, és que hi ha a bord més armadores del compte i, per tant, el repte de posar ordre i definir molt bé tot el que cadascú ha de fer per evitar el caos és majúscul. Així que definim bé els rols de cadascú abans de sortir, així com l’objectiu de la regata: aprendre, no guanyar. Per tant, cal ser conservadores i fer les maniobres més a poc a poc, amb temps, perquè totes puguem participar i entendre bé què és el que passa. Jo em concentro, per primera vegada, només a dur la canya. El Xavi serà el tàctic i durà la major /tot i que trigarà a fer-me cas de com ajustar-la/, la Sònia i la Thais estaran a les escotes i el Jordi a la proa encarregat de les maniobres d’spi. 

La regata és costanera, d’unes 7,5 milles aproximadament, amb sortida des del Garraf i direcció Barcelona.

Arribem a la sortida amb el temps força just i, com per art de màgia, sortim perfectes. Davant de tothom. Tal com està muntada, la sortida afavoreix anar més aviat tocant a la boia, i quan sona el tret de sortida, som allà. Jo em limito a orsar o arribar amb dificultat. Per alguna estranya raó, després d’anys navegant, la meva dislèxia fa que sigui incapaç d’interpretar aquestes paraules. I màgicament som al capdavant, rumb a una boia de desmarc abans de posar l’spi per anar a la segona boia.

En la primera maniobra, la cosa ja no va bé. Tant en Xavi com en Jordi comencen a prendre decisions sense temps suficient perquè totes puguem participar. Pugem l’spi per trabujar de seguida. Jo hauria optat per fer aquell petit tros amb el gènova, col·locar l’spi al bordo adequat i, un cop ho tinguéssim, pujar-lo tranquil·lament amb la participació de tothom i haig de reconèixer que m’atabala veure que no tinc el control del que passa a bord del Narval.

Al cap d’una estona, els nervis baixen i començo a gaudir de només estar pendent de dur el vaixell a rumb directe a la boia i veure com el Narval vola amb puntes de 6 nusos. No tenim cap concreció del vent que fa, us recordo que anem sense anemòmetre, però durant el dia bufen entre 6 i 15 kn, crec.. És espectacular. Amb aquesta calma, la Sònia també pot agafar l’escota de l’spi i aprendre a ajustar-lo a les variacions del vent i de la canya. El Narval no acaba de ser tan fi de popa com de cenyida i cal fer moltes correccions perquè no marxi del rumb sobretot quan el vent puja una mica…

La sensació de tenir la flota darrere i arribar primeres a la boia no té preu. Tot i que, si soc sincera, l’únic que veig quan penso en aquell moment és el compàs, rumb 90º. En altres regates podria parlar del mar, d’on són els altres vaixells, de com es veu el cel… En aquesta, només recordo les imatges del compàs i una vela blanca amb llanetes a la cenyida. Sé que el vent puja, baixa, rola, que hi ha estones amb més onada i altres amb menys, que venen ratxes… però soc incapaç de narrar-ho de la mateixa manera que en altres ocasions.

A l’hora de baixar l’spi, demano als nois que repassem la maniobra del que farem, però abans d’acabar d’explicar-ho ja es posen a fer-la perquè hem passat la boia, i acaba sent un caos. Aquesta vegada accepto més el caos i els deixo fer. Un cop posem el gènova, tot és més controlable i conegut per a totes.

Cenyeix, cenyeix i cenyeix és la directriu que més sento, i el Narval cenyeix… el que pot. En part perquè encara em falta finor a la canya, en part per les veles, en part pels baixos… cenyint tot el que podem, el Nassin ens avança amb facilitat, recuperant tot l’avantatge que havíem aconseguit. A cada ratxa cenyim una mica més i tornem a obrir. I gaudeixo, moltíssim de veure el Narval córrer així. Soc conscient de cop de les sensacions de la canya a les que no presto prou atenció normalment, com es nota cada petit moviment. Què passa a la resta del vaixell, no ho sé. Fan banda, els sento parlar, com una remor de fons mentre miro atentament les llanetes. Arribant gairebé a la línia un darrer rol del vent ens afavoreix i ens estalvia una última virada.

Travessem la línia d’arribada en 2 hores i 5 minuts, només a 1 minut i 36 segons del primer. Se’ns fa curta. Molt curta.

Aquesta regata porta el Narval fins al podi, a una segona posició més que digna i merescuda. Val a dir que només som 4 vaixells competint en la nostra categoria, però deixem enrere el Flipper i el Kalidon, que són grans navegants.

Acabo el dia amb ganes de més, de moltes més. Més ganes d’entrenar, de tenir el Xavi a bord més vegades per aprendre com fa els càlculs per arribar màgicament a la línia de sortida quan vol i on vol /tot i que no serà al trofeu ventolina/ i de buscar noves tripulants pel 2025, per garantir que cada dia de regata siguem prou per sortir.

Coses trencades en aquesta regata i a arreglar abans de la pròxima

• Carro del gènova: S’ha dessoldat el pom que permet fixar l’escota en un punt o un altre. Per sort no va anar a l’aigua, i només he de trobar algú amb un soldador i ganes.
• Major: Cada dia està pitjor. En baixar-la d’una estrebada, la baluma s’ha estripat per dos punts. Ja duia una tira de dacron i ara en faran falta dos més.
• Sortida de la drissa d’spi al pal: Té una peça de plàstic que evita el fregament amb el metall. El plàstic s’ha trencat, simplement de vell, com la majoria de les peces.

Pendent de revisar

• Politja de l’spi al pal: Sembla encallada, caldrà pujar per comprovar-la.
• Pajarín de la major: Fa temps que no es pot ajustar. Comença a ser urgent si volem fer més regates.

Aprenentatges

• No es pot fer tot alhora. Encara em falta molta experiència per dirigir la maniobra, prendre decisions i dur la canya alhora. Tot i això, vaig gaudir com feia temps que no ho feia portant la canya.
• Ens falta un cronòmetre per la sortida.