Crònica de la primera regata d’altura de la temporada A2

Escric això encara en pijama i amb la ressaca emocional i muscular de la regata. No deixa de ser un relat poc fiable, no hi ha fotos, no hi ha audios ni notes, només la traicionera de la meva memòria que em pot jugar alguna mala passada, però així recordo la primera regata d’altura de la temporada: La Petrolera del Club Nàutic Garraf.

Duem setmanes preparant el barco per començar la temporada i, tot i això, una hora abans de la sortida anem amb presses. Sortim de la barbacoa de regata amb una llista de pendents encara, entre ells, pujar la gènova, que acaba de tornar de la veleria per a una repassada. Durant tota la setmana la previsió era d’aiguats, vent fort i mala mar. Ara, a punt de sortir, plou i fa vent, però la previsió ha baixat força. Però en algun punt continuo tenint neguit. Tot i que ja he fet moltes travesses, regates d’altura n’he fet només una i ni molt menys les condicions eren aquestes. Em sento com si hagués acabat la primària i fos el meu primer dia a l’institut, amb els grans. Sortim a l’aigua, duc la canya i em sento tremendament insegura. Plou força i hi ha poca visibilitat, i aquestes botes d’aigua pesades em fa sentir un astronauta amb poc equilibri i mobilitat.

Donen la sortida i sortim dels primers. Al davant de tot, sortim amb la gènova i ràpidament pugem l’spi, no sense abans acabar de desliar l’amantillo de tangó. Ràpidament agafem velocitat. Les planejades a les ones són emocionants, i el barco arriba a puntes de 9 i 10 kn de velocitat.

Quan tot comença a anar malament

Em costa concentrar-me i la ment s’omple de pensaments constantment; cada cop que passa, el barco se me’n va. La clau està en aconseguir mantenir el focus, i avui m’està costant. Quan duem un parell d’hores amb l’spi hissat el vent comença a pujar. Deuen ser les vuit del vespre aproximadament. És fosc, molt fosc, com si fos nit tancada. Es consolida en vint nusos i fa pics de 22 i fins a 24.

Em costa horrors governar el barco i aconseguir que les ones no em facin perdre el rumb. Li dic al Xavi que no acabo de controlar-lo bé i, poc després, el perdo. Una onada no anticipada a temps em fa perdre el control. Per molt que faci, el barco ha decidit anar proa al vent i no puc fer-hi res. Crido, més per impotència que no per altra cosa, i el que passa a continuació tinc la sensació de no haver-ho viscut en primera persona veig al meu cos reaccionar instintivament.

L’spi es desventa i, quan es vol tornar a inflar, el puny d’escota cedeix i es trenca. Sense entendre molt bé què passa, segueixo a la canya, no puc perdre la concentració o la liada serà encara més gran.

En Xavi deixa anar la drissa , per mirar de recollir-lo, però la deixa anar del tot i l’spi se’n va de cap a l’aigua. De cop, tenim una vela de 70 metres quadrats a l’aigua anant a una velocitat de uns 7 o 8 kn. Tot va molt ràpid i tot just és a temps de pescar el puny d’escota que ha resistit. La resistència és molt gran i, per un moment, penso que marxaran ell i l’spi a l’aigua.

Me les apanyo per dur el barco amb una mà i amb l’altra ajudar-lo. Entre tots dos aconseguim treure l’spi de l’aigua treballosament, i cau mullat i pesat a la banyera. Ràpidament anem a treure la gènova, i aquí comença la sèrie de CTC (citant al David Ruiz). Cagada Tras Cagada . Quan, en un moment, surt una cosa malament i les preses  et fan perdre la cura i comences a encadenar errades.

Quan anem a treure la gènova, resulta que hem deixat les escotes per sota la contra del tangó i, en el moment que deixo anar l’enrotllador, no podem caçar-la. Per anar sumant a la cadena, quan vam posar les escotes de la gènova, amb pressa abans de sortir, vam oblidar fer els nusos finals i se’n van les dues a l’aigua.

Tenim la gènova flamejant i sense possibilitat de recollir les escotes, l’hem de tornar a enrotllar. L’enrotllador del Drac va dur  com una mala cosa. Enrotllem, posem les escotes pels carrils i desenrotllem la gènova. Quan tornem a ser tots dos a la banyera, perdo de nou el barco i trabujem. Per sort, no ha saltat res, però en Xavi queda atrapat allà assegut, amb l’escota de la major que el deixa assegut allà on és sense poder sortir. No podem afluixar la major, així que tornem a trabujar, i per sort no passa res de nou. El barco aguanta.

Necessito deixar la canya una estona, ara mateix em sento fatal per tot el que ha passat, però aquí rau una de les màgies de la navegació: no t’hi pots quedar en aquesta sensació, l’has d’abandonar ràpid i tornar-hi, perquè queda tota la regata per davant i no és possible escaquejar-me de tornar a dur la canya, simplement ho hauré de fer.

Anem amb un pèl de vela de més i el pilot no se’n surt, així que hem de dur-lo nosaltres. Em sereno i hi torno, insegura i amb molta por, però a poc a poc em vaig relaxant i aconsegueixo controlar la meva ment desendreçada i tornar a estar concentrada.

Quan respirem i comencem a recollir, veiem que, a més, tenim un barber a l’aigua, que de poc no el perdem. Llegit així, poc ens va passar. Aquí hem perdut molt de temps i, sobretot, la possibilitat de tornar a posar el  ***l*** d’spi.

En algun punt, estic convençuda que a les regates d’altura surt més a compte la prudència que la temeritat d’anar a per totes, i segurament aquí tenim tema de debat i negociació amb el Xavi.

La regata continua

Una de les novetats és que estrenem AIS, i em dóna molta tranquil·litat, sobretot per veure les grans embarcacions. Quan fas una travessa, normalment veus poques llums, però ara n’estem rodejats i és difícil tenir-les totes controlades, sabent quina variació hi ha de cadascuna d’elles.

Em pesen els peus, tant, que és un esforç aixecar-los, i qualsevol maniobra és cansada. Però no tinc gens de son. Arribem a la Petrolera i no hem dormit; estranyament, no tinc son. La imatge és imponent. Ara es veu que no està en funcionament, però abans treia foc. Ho he sentit gairebé com si parlessin d’un ésser mitològic. Així, sense foc, ja em sembla un espectacle. Una gran plataforma de ferro, amb antenes metàl·liques i llums a les puntes, custodiada per tres embarcacions enormes i amb moltaes llums.

A aquestes alçades, la ràdio comença a treure fum: un dels minis, el Gínjol, té un problema amb la quilla basculant, que està a punt de caure. Si això passa, perdrà el barco. Un dels barcos de la flota es posa en contacte amb la petrolera, que avisa a salvament marítim. El Felip es resisteix a abandonar el barco, fa una reparació de fortuna i aconsegueix, escortat per salvament marítim, arribar al Port de Tarragona a baixa velocitat.

La nit continua i, passada la petrolera, comencem les guàrdies, amb un vent de través que fa clavar la proa del Drac en algunes onades. Una meravellosa notícia per al descans. Durant la nit, el vent i l’onada aniran baixant. Anem descansant a tandes d’una hora i anem picant alguna cosa. Ens oblidem del sopar que ens havíem preparat, però el caldo que hi ha al termo ens és suficient.

Aquesta guàrdia  és molt emocionant, no recordo quantes vegades he descansat ni quina hora és. Surto amb energia de nou i ganes de competir. Tenim el Pelagia, un Grand Soleil 48, a tocar i l’objectiu és que no ens passi. A aquestes alçades ha baixat el vent i és una mica variable. El pilot porta la canya i em dedico a ajustar les veles, anar obrint i tancant. Em sento bé, molt millor que quan vam sortir, més serena i concentrada, amb molta més seguretat. A poc a poc  veig com el llum vermell del Pelagia es va allunyant i el mini que tenim per endavant s’acosta.

Ara l’AIS em serveix per anar identificant qui són els barcos que tenim a prop. Tenim el Gintònic per davant, m’agrada seguir la primera regata de l’Auxi.

Arribada a càmera lenta

El vent baixa fins a 0 en alguns moments a poques milles de l’arribada. Ja és de dia i es veu la flota amb claredat. Està força aturada, que s’ha agrupat abans d’entrar. Ens concentrem per mirar de treure el màxim profit del Drac, que en ventolines arrenca amb no res. Pes a sotavent i màxima concentració. Així arribem a la línia després d’un parell de bordos just davant de la línia. Els minis duien hores en aquella zona. La majoria han comès  l’error de seguir el routing que els marcaven els programes i han entrat a prop de la costa, i entrant des del mar, tot i que el vent ha baixat moltíssim, en quedava alguna cosa.

15 hores i un minut de regata, i quedem segons en la categoria A2 i tercers en la general en la primera regata de la temporada. Hem fet un bon paper, deixem el llistó alt per a la propera, que serà d’aquí a dues setmanes a les 100 milles del CN de Vilanova, on ens trobarem de nou amb tots els barcos amb qui hem competit en A2 en aquesta ocasió.

Exhausta i feliç, només puc pensar que tinc ganes de més. Mentre escric això, el Xavi revisa el tracking una i una altra vegada, resseguint les pistes de com va anar i què podem fer millor.

Posdates:

Els meus pantalons d’aigua ja no són impermeables. Vaig estar tota la nit amb el cul mullat

Tenim dues setmanes per reparar tot plegat abans de la propera regata, se’ns gira feina.

La regata la guanyen les Rateta i em fa il·lusió que siguin elles. D’una banda per que l’Anya i la Martina són unes grans navegants i de l’altre perquè m’agrada veure un pòdium ple de dones. Una tripulació femenina el primera categoria i dues mitxtes en segona i tercera posició. 4 dones al pòdium i dos homes. Un percetantge poc habitual.

En volia fer una crònica audiovisual i no vaig ser capaç ni de fer una foto a la petrolera.