La vela és elitista. Em barallo sovint per desmuntar aquesta creença, fins que arribo a la Godó i veig que sí, que ho és, com a mínim existeix una vela profundament elitista on part del joc de guanyar és principalment econòmic. Si no tens un barco de competició, amb un equipament de 10 és molt difícil fer-hi res.

Això no és tan així en la categoria en què naveguem. Tot i que unes bones veles, un casco que acabes de pintar o netejar t’ho posa molt més fàcil, les regates llargues donen oportunitats als barcos i equips més modestos. Però en aquesta ocasió no ho hem fet prou bé. Ha tocat aprendre a pifiar-la, a reconèixer que en no sé prou i a desmoronar-me pel cansament. M’explico.

En aquest cas, a nivell esportiu no ens va anar tan bé com les dues anteriors, vam quedar setens. Una cura d’humilitat després d’un inici de temporada que em va sorprendre, a la Petrolera vam quedar segons, i a la 100 milles de Vilanova vam quedar tercers.

Nosaltres competíem en la regata costera llarga A2. Eren dues proves llargues seguides i això era part de l’encant del repte: la resistència. Com la meteorologia no augurava massa vent i ens prometia unes regates dures amb moltes encalmades, els recorreguts van ser els més curts possibles. Dijous sortim amb la intenció de fer unes 100 milles anant de Barcelona a Palamós i tornant, i dissabte una una mica més curta d’unes 70 milles que ens durà fins a Blanes i de tornada amb un vent molt inestable.

 

La paraula caramel adquireix un nou significat per mi

En la primera prova va ser una sorpresa constant. El vent no era l’esperat i no deixava de rolar obligant a fer maniobres contínuament. Vam fer una sortida molt bona, però a poc a poc els barcos més ràpids es van anar allunyant. Cap al vespre, però, l’estratègia d’anar a buscar vent per fora va resultar bona. De cop ens trobem amb 18 kn amb ratxes de 20 kn que ens va fer guanyar terreny, estàvem recuperant i semblava que havíem d’arribar dels primers pràcticament a la llosa de Palamós, però mai no ho sabrem. Aquí és quan tot canvia en un segon. Agafo la canya, amb aquesta por a dur l’spi que se m’ha instal·lat des que el vam trencar i se’m desventa. L’spi comença, a càmera lenta, a enrotllar-se amb la gènova. He descobert que d’això n’hi diuen el caramel.

La següent hora ens la passem mirant que l’spi no voli més del compte i intentant desenrotllar les veles. Ja s’ha fet de nit, bufen 18 kn i anem amunt i avall per la coberta treballosament i sense acabar de veure-hi bé. Enfoquem amb el frontal i no acabem de veure què ha passat. Treiem un llum més potent però el connector és a la banyera i no els dona angle per veure-hi bé. Tampoc amb els prismàtics. Desenrotllem la gènova per desventar i res. Baixem la gènova a veure si així baixa l’spi, però segueix fet un bunyol i no hi ha manera, no vol baixar. Aconseguim, treballosament, enrotllar-lo sobre si mateix per tal que no faci tanta força per subjectar-lo. El vent aquí no ens dóna descans, no baixa: llei de Murphy. Amb la vela enrotllada a la mà decidim que no tenim alternativa. Hem d’abandonar i anar a port. No hi ha manera de pujar al pal amb mala mar sent dos. Si deixem anar l’spi es desenrotllarà i pot ser molt pitjor. Volem intentar salvar-lo. Ens esperem 5 milles fins al port més proper amb vent de través aguantant l’spi a mà i intentant que no es desenrotlli. L’agafo amb les mans i també amb les cames i així anem, jo asseguda a la base del pal, direcció Sant Feliu de Guíxols.

Només entrar a la badia el vent cau i tot plegat encalma. Amarrem al moll d’abric amb l’ajuda d’un mariner encantador que ens col·loca just sota la farola més lluminosa per tal que puguem veure bé què passa i arreglar-ho. Descansem uns minuts, mengem una magdalena i toca començar la tercera pujada al pal en dos dies. Havíem fet la maniobra de pujar per posar la marca de la P, l’endemà a desenganxar els caps dels lazy jacks, per tant la teníem fresca i pugem amb facilitat. Fixem l’spi enrotllat amb un cap a la base del màstil i ara la cosa està tranquil·la, aguanta bé. Un cop a dalt veig clarament què és el que passa. La drissa de l’spi i la de gènova estan entortolligades. Desenganxo l’spi del puny de drissa, l’aguanto amb una mà i amb l’altra miro de desfer l’embolic. No ens hem fet mal i l’spi està intacte, però la nostra moral no.

Els ànims estan força baixos. Tinc la sensació que jugo menys en sèrio del que juga el Xavi, no sé si és una cosa de gènere o de caràcter. Però per part meva lluito amb la culpa i el sentir-me la responsable de tot el que ha passat més que no pas amb no poder acabar. Em sap més greu per ell que no per mi, que potser tenia més expectatives de fer un bon paper i més quan estàvem remuntant tan bé posicions. En aquell moment no donem prou valor a com hem resolt la situació. Ens hem coordinat, hem fet les coses amb el cap fred i amb calma davant una situació que no sabiem com resoldre i l’hem resolta bé i sense danys. Però estem una mica moixos.

La por o la inseguretat són una realitat al mar i tot va de com gestionar-les o superar-les.

Això ho arrossegaré tota la tornada i em passarà factura, i molta, en la segona prova. No em sento igual de segura com ho he fet en altres moments i amb la pèrdua de confiança apareix la torpesa. Posem rumb a Barcelona i passem la resta de la nit navegant a motor i fent guàrdies per descansar una  mica.  La resta de la flota no ho tindrà fàcil, només aconsegueixen entrar dins el temps límit 4 embarcacions. Les més grans i ràpides; la resta queden atrapades a les encalmades i no aconsegueixen acabar tampoc.

La segona prova és molt dura per a mi, molt més del que no ho van ser la Petrolera o les 100 milles en què vam tenir vents forts, pluja, fred,… i ho és perquè d’una banda surto amb aquesta inseguretat instal·lada que no aconsegueixo remontar al llarg de les hores i de l’altra pel temps. Fa molt poc temps el vent és molt inestable, cosa que dificulta moltíssim dur la canya. Passem 19 hores navegant i descansem molt poc. La son se’m fa insoportable i hauré d’aprendre a regular-lo millor i a descansar de tant en tant. 

La part més emocionant d’aquesta regata és la tornada, ens anem creuant amb diferents barcos i remuntem i perdem de vista al Diabòlic i al Salao Tu en diferents ocasions, és emocionant el constant gir de guió amb aquesta meteo. Finalment acabem sisens en aquesta prova.

La temporada aquí fa una pausa. No tornarem a competir fins al setembre. Ens mereixem, també, navegades de plaer i aquí comença el calendari de navegació lenta. Però tinc sentiments confrontats, d’una banda em sento alleujada: no em vull enfrontar de nou a això encara i de l’altre tinc moltíssimes ganes de tornar-hi. Mentre, tinc un pla: classes d’spi, més que per aprendre’n, que me’n queda molt, per tornar a sentir-me segura. 

Diuen que les regates sempre són una mica així, com més dies passen més ganes tens de tornar-hi. Però tenia ganes de compartir també com va quan no va tan bé, perquè la navegació té molt d’això i sovint queda lluny de les càmeres o dels relats. Perquè la por o al inseguretat són una realitat al mar i va de com gestionar-la o superarla. Tinc moltes ganes de llegir J’y vais mais j’ai peur: Journal d’une navigatrice de la Clarisse Crémer i hi penso aquests dies, llàstima que amb el francés no m’acabo d’en sortir.

Les fotografies de navegació són del meu pobre telèfon que amb prou feines funciona amb tanta humitat. Les bones són les oficials de la Godó, fetes pel Torveo .