Spiaggia Pino – Porto Zafferano – Cala Torre Budello
15.1 milles

Ens llevem a Spiaggia Pino, pràcticament  sols. He posat el despertador i la Sònia i el Xavi s’afegeixen a la proposta de baixar a terra a les 7 del matí. Hi hem anat a rems, semblava un crim encendre el motor i fer soroll en aquell moment de pau. No hi ha ningú quan arribem a la sorra. És extremadament fina i té aquelles boles d’algues marines que havia vist a Espalmador. Seguint un caminet a través de les dunes arribem a uns aiguamolls plens de flamencs, els tenim una mica lluny i ara penso que hagués estat bona idea agafar els prismàtics. Em sembla irreal ser aquí. Les illes balears devien ser així abans que el turisme no soterrés sota ciment tota la costa.

Les dunes de sorra s’estenen fins a una zona amb vegetació d’arbustos plenament mediterranis extensissima. Just allà comença la zona militar. Ens preguntem fins a on podríem anar amb seguretat i ens dediquem a buscar amb la mirada signes o rastres de les maniobres; alguna infraestructura o potser petjada de l’ús d’armament. Res. Sembla un parc natural deshabitat i verge.

Tot i no haver pres cafè i estar morta de son estic feliç d’haver baixat a terra. De tornada a recuperar la barca ens trobem els primers passejants a la platja i es comença a sentir l’escalfor del sol, no són encara les 8 del matí i ja apreta. De tornada provo jo de remar. La coordinació entre els dos braços és més difícil del que sembla i quan falla la coordinació, encara que sigui un segons, quan entra un rem i quan entra l’altre a l’aigua, de seguida vas de tort. 

La navegada vorejant la zona militar és de les més boniques que he fet mai. Sembla que voregis penyasegats deshabitats. Aquí l’olor és diferent: a alga, sal i peix. Ens sentim de cop com aventurers descobrint territoris inexplorats. 

Quan ens anem acostant a Porto Zafferano al·lucinem amb el color blau tan clar de l’aigua que recorda a les Maldives o a una platja del carib. La sorra és tan fina que sembla sal de taula i és molt blanca. Tot té un aura irreal. Hem llegit que fondejar està prohibit però que es tolerat els mesos d’estiu. Ens sorprèn quantes embarcacions hi ha a la zona i ens aventurem a tirar l’àncora, ni que sigui una estoneta per banyar-nos i veure-ho. Val la pena, tot i que veig com el Xavi no treu ull a la barca de l’exèrcit italià que està fondejada vigilant a un dels extrems de la platja. Totes les embarcacions ens quedem a l’altre extrem.

Aixequem l’àncora sense cap interacció amb les autortitats locals i seguim navegant cap al destí d’aquesta nit, la cala Torre Budello, que pren aquest nom perquè hi ha una torre que es diu Budello a la cala, sense més. 

És quan estem arribant i hem de tirar l’àncora que el vent puja de cop fins als 20 kn. El caràcter sard és aquí, de nou. Fem una volta d’exploració de la zona per veure on podem ubicar-nos per passar la nit, però no hi ha ningú més. Vols dir que es pot fondejar aquí? No hi ha ningú. Això ens genera certa inseguretat. Parlo en plural però potser només em passa a mi. Acostumats /adejctiu generós per les poques vegades que hi he fondejat/ a les Balears ens sembla inconcebibles estar sols aquí, sense cap altre embaració.